top of page

Quien nos ha visitado comenta...

Començar a caminar junts ha estat una de les millors decisions que he pogut prendre. Gràcies per portar-me de la mà i després deixar-me lliure. Ha estat genial! Moltes gràcies!

M

Esparreguera

Vaig arribar a Psicoteràpia Esparreguera de manera voluntària i amb ganes de que professionals com en Josep m’ajudessin allà on jo no podia arribar. Des del primer dia vam crear un espai de treball còmode i resolutiu que, amb el pas de les sessions, m’ha servit per canviar aspectes i veure altres punts de vista que fins ara no permetia. Moltes gràcies per la feina i per l’honestedat.

Marta

Esparreguera

Hola,
Pasé una etapa difícil, y con mucha ansiedad.
Y me han ayudado ha controlarla, y a entenderla. Agradezco, este acompañamiento. Gracias Silvia.☺

Verónica

Esparreguera

En mi caso fue terapia de pareja , trabajando con herramientas que nos proporcionaban , la verdad que muy contento , muy recomendable 100 x 100 en todos los aspectos tanto en lo profesional como en personas. Gracias por todo silvia y Josep un placer haber compartido momentos duros con vosotros.

Martin

Piera

1 / 1

Please reload

Josep.png
silvia.png

De Experto a Experto

Los expertos en su vida han querido compartir contigo sus reflexiones 

Els animals envejosos

En G, ha volgut escriure una carta per a tots els nens que es puguin trobar en la seva situació amb alguns consells. 

Estimats nens, adolescents i adults, a Psicoteràpia Esparreguera es treballa per aconseguir fer realitat els teus desitjos per mitjà de consells. Alguns m'han servit a mi. També es realitzen activitats per ajudar; a mi em va ajudar un conte que vaig fer amb la Sílvia, que em va ajudar amb els "animals envejosos". 

Alguns dels consells: 

- No fer cas als envejosos, utilitzar frases màgiques. 

- Anar amb els amics i deixar els envejosos fora. 

- Fer altres coses (coses que t'agradin: ballar, cantar, xerrar pels descosits...).

- Aconseguir la calma (meditar). 

- Demostrar que no tens por. 

Espero que vingueu aquí. 

G. 10 anys 

Ja no sóc invisible

Començar amb la teràpia va ser un punt i a part. Totes aquelles emocions i sensacions que no sabia “ordenar” van començar a tenir nom i forma. He après moltes coses de mi que no coneixia, però també dels altres. Quan he tingut por i ansietat he descobert que només cal parar un moment, pensar i respirar. Que les coses passen per algun motiu i que no cal destruir-te a tu mateixa per estar millor amb els altres. Que parlar i expressar-te és una forma de descarregar i que no només estàs aquí per ajudar als altres, sinó també a tu mateix.

Abans eren els altres. Ara sóc jo i els altres. Ja no sóc invisible.

He après que és important per a mi, que la meva llibertat em guia i que el que jo vull no es cap bogeria, sino que he de seguir lluitant.

Només cal obrir-te, sinceritat i plena confiança en tot el procés. M’ha agradat tant i em fa molta pena i por “no” tornar. Però sé que sempre podré comptar amb tu. Gràcies de tot cor.

De veritat, només cal que ens deixem fluir, que ens deixem conèixer, obrir-nos, tenir por, fer-nos preguntes, volar, imaginar, jugar, pintar. Només cal parar i respirar per veure i ensenyar tot el que portem a dins.

Només puc agraïr-te tot el que has fet per mi. Gràcies.

 

M.

Il·lustració: Camina (Gemma Capdevila)

Toc Toc

Reflexions d'un pacient amb un diagnòstic de Transtorn obsessiu compulsiu a final de teràpia. 

Existen diversas formas de tratar el TOC, entre las cuales se encuentran la tradicional de la psiquiatría caracterizada por el consumo de antidepresivos, la realización de una terapia psicológica, y la combinación de ambas mediante el uso de las dos ramas de conocimiento de la mente.

El objetivo de los tratamientos es conseguir mejorar la calidad de vida del paciente, reduciendo los efectos del trastorno. En el caso de la terapia psicológica, se intenta que el individuo comprenda que el origen de sus preocupaciones, pese a ser exacerbadas y presentarse de manera ilógica, es completamente natural y fruto de la existencia humana, que ve representado el miedo en una infinidad de formas. Además, intenta enseñarle que, en definitiva, de lo que se trata superar el trastorno es de: aceptar el riesgo a que suceda lo que más teme (en vez de vivir en la fantasía de que se puede evitar llevando a cabo sus compulsiones), de dejar de creer en la culpabilidad exagerada que tiene al no actuar acorde al pensamiento obsesivo y en las consecuencias imaginarias (la mayoría solo existen en su pensamiento) de dichos actos, de aprender a no reaccionar a los pensamientos obsesivos y por encima de todo, de crear una vida satisfactoria más allá de su mente en la que enfocarse.

R.A

1 / 1

Please reload

¡Muchas gracias por compartir vuestros aprendizajes!

Vosotros habéis hecho posible esta web ;)

bottom of page